La mel en els llavis

Fa poc vaig llegir a una escriptora explicar que la forma que tenen les institucions per a anul·lar la queixa d’un col·lectiu és plasmar en un document la llista dels temes que donen lloc a aquesta queixa. També explicava que una altra forma d’anul·lació de la queixa pot ser precisament la contrària: eliminar, d’aquesta llista de temes, aquells que es vol fer veure que no existeixen. Amb totes dues estratègies es perseguiria el mateix: que el col·lectiu en qüestió, en veure reconeguda d’alguna manera la seva denúncia per escrit, digui: “Ens han escoltat. Ho hem aconseguit. A partir d’ara, alguna cosa canviarà.”

Salvant les distàncies entre el tema al qual es referia l’escriptora i el debat sobre l’etiquetatge de la mel, la sensació que tenim en COAG després d’haver llegit les propostes de la Comissió, el Consell i el Parlament Europeu entorn de la modificació de la Directiva que regula la seva comercialització, és que les institucions europees han plasmat en documents posicionis que, si bé responen parcialment a reivindicacions històriques del sector apícola en relació a l’etiquetatge d’origen de la mel –i, en aquest sentit, és un assoliment–, no pretenen atallar realment el problema estructural que està generant la crisi que enfronta el sector, ja que s’han deixat fos qüestions de gran importància.

Tothom sap, a hores d’ara, que els països europeus (o, més ben dit, les seves grans indústries importadores i empreses de distribució alimentària), porten dècades important un producte que, en la seva majoria, no és mel. Aquest producte, que les empreses compren a un preu tan baix que el converteix en incompatible amb la possibilitat de què es tracti de mel, es barreja, envasa i ven en gran volum en els lineals dels nostres supermercats, hipermercats i grans superfícies identificat com a mel i, en la seva immensa majoria, baix marca blanca.

Això, que fins fa poc es deia amb la boca petita en el sector per prudència davant possibles represàlies per part de la indústria de la mel (diverses vegades ens han advertit de la conveniència de ser moderats en les nostres declaracions) es va reconèixer recentment en un informe de la Comissió Europea titulat “Dels ruscos”. El problema amb les importacions de falsa mel és tan enorme que el 51% de les mostres analitzades per a aquest estudi a Espanya (i el 46% en el cas de tota Europa), així com el 85% dels importadors controlats al nostre país (i el 66% en el cas del conjunt de la Unió), van resultar sospitosos de frau. Les pràctiques irregulars més detectades durant les recerques van ser l’ús de xarops de sucre per a adulterar la mel i abaratir el seu preu, l’adaptació de mescles de mel i sucre per a eludir la seva detecció abans de les operacions d’importació, l’ús d’additius i colorants per a adulterar el veritable origen botànic de la mel, així com l’emmascarament del seu origen geogràfic mitjançant la falsificació de la traçabilitat i l’eliminació de pol·len.

L’ús de xarops, l’emmascarament de l’origen de la mel, la falsificació de la traçabilitat o l’eliminació de pol·len, són pràctiques ja prohibides, explícita o implícitament, per la normativa europea des de fa anys. I, així i tot, són realitzades massivament pels operadors europeus, tal com reconeix l’informe. Per què?

La Unió Europea és, des de fa anys, una de les entitats geopolítiques que més participa del mercat global a través de les seves exportacions i importacions. Això obliga les seves institucions a formar part activa de l’entramat de relacions, processos i estructures a nivell mundial que incorren constantment en la contradicció d’haver d’afavorir intercanvis comercials, però, al mateix temps, protegir productors i productores de l’impacte de les seves polítiques comercials. La contradicció és sovint tan insalvable que sol donar lloc a legislacions incoherents, fins i tot antagòniques, que possibiliten comptar amb normes que prohibeixen determinades pràctiques, però, d’altra banda, són realitzades massivament per les empreses que formen part del mercat.

En el cas de la mel, un exemple il·lustratiu d’aquesta contradicció pot ser el de la mel filtrada. La (micro)filtració és un mètode que emmascara l’origen botànic de les mels en eliminar els grans de pol·len. La (ultra)filtració és un mètode que, a més d’eliminar grans de pol·len, elimina també partícules que podrien servir per a detectar un altre tipus d’adulteracions. Tots dos mètodes, (micro) i (ultra)filtració, són incompatibles amb la definició de “mel” ja recollida en la Directiva de la Mel. Però tots dos mètodes porten anys autoritzats a través de l’ambigua definició de mel filtrada que estableix aquesta mateixa Directiva.

Ara el Parlament Europeu recull, en el document que defensarà en els diàlegs a tres sobre la futura modificació de la Directiva, que s’elimini la definició de mel filtrada del futur text legislatiu. Elimina la definició: no prohibeix la filtració; no categoritza la mel filtrada com a mel industrial. Elimina la definició en aquest exercici del qual parlàvem a l’inici de l’article mitjançant el qual es pretén que no existeixi un problema pel mer fet d’eliminar-lo. En paral·lel, una altra normativa –que no es pretén modificar i és tan rellevant a nivell de mercat que estableix el model de certificat que les empreses utilitzen per a importar mel a la Unió Europea– inclou una casella amb la paraula “ultrafiltració” perquè els importadors marquin si el producte que estan comprant ha sofert o no el tractament d’ultrafiltració. Es pot o no, llavors, dur a terme el tractament industrial d’ultrafiltració en mel? Es pot o no, llavors, comercialitzar producte ultrafiltrado en el mercat europeu? Es deu o no controlar, llavors, l’entrada d’aquest producte a Europa?

Aquest és només un exemple, però hi ha milers d’exemples en la normativa europea que estableixen una cosa i la seva contrària (traçabilitat, escalfament de producte, controls, determinació d’origen, mescles). De nou, no hi ha més que insistir que les pràctiques irregulars més detectades en relació a la mel són aquelles ja prohibides, des de fa anys, per la pròpia normativa. Que Comissió, Consell i Parlament detallin, de nou, l’enorme llistat de temes que contribueixen al fet que els apicultors i apicultores europees no puguin viure dignament de la seva activitat, i l’incloguin o eliminin de la futura Directiva, no impedirà que determinades empreses continuïn lucrant-se amb les importacions. No afeblirà l’estructura que els permet continuar pressionant a apicultors i apicultores fins a l’abandó de la seva activitat (tant aquí com en altres països del món). En el sector apícola de COAG ho sabem i, per això, al mateix temps que celebrem que per fi es vagi a obligar a reflectir en les etiquetes de tota Europa el llistat de països dels quals prové la mel comercialitzada (una cosa molt bàsica, d’altra banda), som conscients que no podem esperar que aquest canvi legislatiu vagi a solucionar un problema l’arrel estructural del qual no s’està podent o volent abordar.

En COAG confiem que les institucions poden canviar les coses i per això hem fet propostes realistes de modificació tant de la Directiva com del Codi Duaner de la Unió, continuem exigint controls en frontera que se centrin en analitzar producte (i no sols a revisar papers), esperem una ràpida verificació dels mètodes d’anàlisis de detecció de frau mentre cridem a rebutjar els tractats de lliure comerç. Però també recorrem a altres formes d’intervenció que ens permeten mantenir una certa capacitat d’acció i autonomia: defensant el nostre producte en contraposició a tot allò que també es trobi en el mercat sense ser mel, desenbullant l’estructura que possibilita el frau, assenyalant als qui es beneficien d’aquesta estructura. I ho fem, sempre, en aliança amb consumidors i consumidores, col·lectivament, intentant protegir les persones que viuen honestament de l’activitat apícola.

Per això, et convidem a comprar autèntica mel de qualitat directament a apicultors i apicultores, fugir de les mescles i buscar mel origen Espanya. Aquí pots fer-ho: www.coag.org/apicultura